Justificació de la cirurgia de la diabetis

pancreas

El tractament integral de la diabetis, dietètic, conductual, farmacològic, amb pautes d’intensificació insulínica, només té sentit avui dia per a la prevenció de la mortalitat cardiovascular (prevenció secundària). A més, hem de tenir en compte altres complicacions, algunes de naturalesa «aguda» derivades d’un control inadequat de la malaltia (hipoglucèmies, cetoacidosi i coma hiperosmolar no cetòsic) i d’altres «cròniques» com la retinopatia, nefropatia, neuropatia, artropatia i dermopatia diabètica, a més del «peu diabètic».

diabetes1

La cirurgia metabòlica o cirurgia de la diabetis s’ha desenvolupat com a conseqüència de les observacions de pacients que eren obesos mòrbids i diabètics i que eren sotmesos a cirurgia bariàtrica (cirurgia de l’obesitat). Es va evidenciar que poques setmanes després de l’operació, fins i tot abans d’una baixada significativa de pes, es normalitzaven els nivells de sucre en sang.

Des d’un punt de vista fisiopatològic, és coneguda la importància que té en la millora de la secreció pancreàtica d’insulina el fet de reduir la infiltració grassa local peripancreàtica. També ho és la milloria en el clearance hepàtic de la insulina quan reduïm l’esteatosi hepàtica tan freqüent en la diabetis tipus 2.

Però la milloria de la diabetis és, en gran mesura, conseqüència del fet que els aliments, en evitar el pas per la primera part de l’intestí prim i arribar a la part més distal d’aquest, generen l’alliberament de determinades hormones anomenades incretines (GLP1 ‒pèptid similar al glucagó‒ i GIP ‒pèptid gàstric inhibitori‒), que actuen sobre el pàncrees i augmenten la producció de les cèl•lules pancreàtiques productores d’insulina (cèl•lules beta). L’augment de la producció d’insulina, en disminuir la mort de cèl•lules beta i augmentar la sensibilitat a la insulina a nivell perifèric, fa que la diabetis remeti o millori.

La cirurgia metabòlica no és doncs ni una cirurgia basada en la pèrdua de pes, ni tampoc una cirurgia purament derivativa per forçar la malabsorció de glucosa, sinó una tècnica per incidir en la fisiopatologia existent entre el cross-talk entre intestí i pàncrees. Per primera vegada s’estableix que la diabetis no és només una malaltia pancreàtica, sinó també intestinal, fet que constitueix un nou concepte mèdic.

Cirurgia metabòlica

La diabetis mellitus (principalment la tipus 2) és una de les patologies cròniques de major rellevància no només per la seva elevada freqüència, sinó també per les seves possibles complicacions, sobretot cardiovasculars, que deriven en un important cost sociosanitari.

A Espanya més d’un 13% de la població presenta formes d’intolerància hidrocarbonada. Als Estats Units és la sisena causa de mort que afecta 22 milions de persones i al món aquesta xifra s’eleva a 260 milions. Es calcula que l’any 2030 prop de 350 milions de persones seran diabètiques, i per això hi ha qui la considera l’ «epidèmia del segle XXI».

La diabetis tipus 2 ha condicionat una revolució en la cirurgia digestiva que ha donat lloc a un nou concepte com és la «cirurgia metabòlica», l’objectiu de la qual és millorar la qualitat i expectativa de vida d’aquests pacients.

Aquesta malaltia s’associa en un 70% dels diabètics tipus 2 a l’obesitat, però en la resta (un 30%) no es dóna aquesta condició i és a aquest grup a qui es dirigeix aquesta cirurgia, ja que l’obès diabètic és candidat a cirurgia de l’obesitat. La relació entre l’obesitat i la diabetis és tan intensa, especialment si l’acumulació de greix és abdominal ‒fet que indica una infiltració grassa hepàtica i pancreàtica‒ que es parla de la «diabesitat» (síndrome X, síndrome metabòlic) com a situació mixta en què la reducció de pes es tan rellevant com el propi tractament de les xifres elevades de glucosa en sang.

Contingut elaborat per l'equip mèdic de Quirúrgica