No sempre. En molts casos és suficient amb un correcte diagnòstic i seguir un tractament mèdic. En aquells casos en què el tractament mèdic no sigui efectiu i la simptomatologia (sagnat, dolor, inflamació…) ho justifiqui, sí es recomana la cirurgia.
No. Les hemorroides són una malaltia benigna que mai es malignitza. Poden coexistir altres patologies que sí tinguin potencial de malignitzar-se, per això és sempre recomanable la visita amb un especialista que dugui a terme una correcta exploració i diagnòstic.
No. Si l’operació es realitza de forma adequada, no ha de succeir, ja que no es toca la musculatura esfinteriana, responsable de la continència.
En principi no, el teixit extirpat no es regenera. Només en casos poc freqüents d’estrenyiment crònic, obesitat, malalties vasculars, etc. es pot afavorir que, transcorreguts els anys, es desenvolupin noves hemorroides.
Depèn de la tècnica emprada, que està en funció del grau d’hemorroides. La cirurgia convencional és dolorosa perquè es tracta d’una zona amb una alta sensibilitat. Amb la utilització del làser es disminueix la inflamació i el dolor postoperatori. En casos més seleccionats, la utilització de tècniques menys agressives com la desarterització i la fotocoagulació amb làser aconsegueixen disminuir en gran mesura les molèsties postoperatòries.
El càncer colorectal és una malaltia en què unes cèl•lules del còlon o del recte comencen a créixer de forma incontrolada. El còlon es l’intestí gros i la part final s’anomena recte.
No es coneix la causa de la majoria dels càncers colorectals i la major part (75%) es dóna en persones que no tenien factors de risc coneguts. Només se sap que hi ha factors que comporten un major risc de sofrir càncer colorectal.
• Edat: més freqüent a partir dels 50 anys.
• Hàbits tòxics: els fumadors presenten una major probabilitat de sofrir-lo que els no fumadors. L’alcohol es relaciona amb una major incidència.
• Exercici: major freqüència en les persones sedentàries.
• Dieta: hi ha una possible relació amb dietes pobres en fibra, és a dir, que incloguin poca fruita i verdura. També amb dietes riques en greixos i consum augmentat de carn vermella i carn processada.
• Malalties o condicions que predisposen: alguns pòlips tenen potencial maligne (els adenomes), sobretot quan augmenten de mida. Els pacients amb malaltia de Crohn o colitis ulcerosa, ambdues malalties inflamatòries cròniques de l’intestí, presenten un risc major de desenvolupar càncer. I les persones que han tingut un càncer colorectal previ tenen també més possibilitats de sofrir un segon càncer.
• Factors genètics o familiars: un de cada quatre pacients que sofreixen càncer de còlon tenen un familiar afectat, però només en un 10% dels casos existeix un component hereditari. Existeixen alguns síndromes genètics que augmenten el risc de sofrir càncer com la poliposi colònica o adenomatosa familiar i el càncer colorectal hereditari no polipòsic.
El càncer colorectal és el segon càncer més freqüent en l’espècie humana, per darrere del càncer de pulmó en l’home i del càncer de mama en la dona.
• El càncer de recte i còlon esquerre se sol detectar per sang en els excrements.
• El càncer de còlon dret es detecta per anèmia en una analítica.
• Altres: canvi en la forma de defecar, dolor abdominal, pèrdua de pes, cansament…
A partir dels 50 anys s’ha de realitzar proves de detecció precoç. La prova de sang oculta en excrements permet detectar sang en els excrements i descobrir així en una etapa prèvia el tumor. Però sens dubte la prova que ens permet diagnosticar el tumor de forma més precoç i a més prevenir-lo és la colonoscòpia; mitjançant aquesta prova es poden detectar i extreure els pòlips abans que esdevinguin un tumor.
La cirurgia és el tractament més efectiu per a la curació del càncer colorectal i s’ha d’oferir com a primera opció sempre que el pacient presenti unes condicions físiques adequades i que l’estadiatge del tumor així ho aconselli.
En l’operació aconseguim tres objectius: la resecció del segment afectat del còlon o del recte amb marges adequats, la resecció dels ganglis limfàtics que drenen el segment d’intestí que conté el tumor i la reconstrucció intestinal sempre que sigui possible.
La via d’abordatge pot ser la cirurgia convencional (oberta) o la cirurgia laparoscòpica, que és menys invasiva i es practica amb petites incisions.
En la majoria de pacients, després de ressecar l’intestí afectat, podem tornar a unir l’intestí i els pacients no han de portar «una bossa» per defecar, és a dir, una colostomia. Només els tumors més propers a l’anus obliguen a una resecció i a portar una colostomia tota la vida.
En el cas del càncer de còlon, els casos en què el tumor ha infiltrat de forma profunda el còlon, en què hi ha afectació dels ganglis pel tumor o en què hi ha metàstasi, la cirurgia ha d’anar seguida de quimioteràpia. Alguns casos seleccionats fan quimioteràpia abans de la cirurgia. En el cas del càncer de recte, en alguns tumors localment avançats en els quals podem fer una resecció completa, se segueix un tractament amb quimioteràpia i radioteràpia abans de la cirurgia amb la finalitat de disminuir la mida del tumor i reduir les possibilitats que torni a sortir. Els tumors no avançats en el moment del diagnòstic s’intervenen primer i només reben tractament amb quimioteràpia i radioteràpia si la biòpsia posterior confirma major afectació de la paret del recte o dels ganglis limfàtics.
La majoria de pacients poden seguir una vida activa. Només un 10-15% tenen uns símptomes molt severs que fan que es trobin malament durant la setmana inicial de la quimioteràpia. La resta de pacients poden sentir-se dèbils, cansats i ocasionalment tenir nàusees, vòmits o diarrea. També hi ha qui no sofreix cap efecte secundari i segueix la seva vida familiar i social amb normalitat, fins i tot manté la seva activitat professional.
El càncer es pot reproduir, la freqüència augmenta en funció de l’estadiatge que presentava el pacient en el moment del diagnòstic, quant més avançat estava, major és la possibilitat que torni a aparèixer. Per aquest motiu és important fer un estret seguiment del pacient durant cinc anys, dels quals durant els dos primers posteriors al tractament és quan amb més freqüència torna a aparèixer el tumor.
