En l’últim número de la revista del COMB i amb motiu d’un curs de” preparació per a la jubilació de metges i metgesses” que tindrà lloc al Hospital Universitari de Bellvitge, trobem un escrit del Dr. Manuel Sans Segarra i unes reflexions de l’Eulalia Masachs, col·laboradora de la Fundació Galatea i docent del curs. Em sembla molt interessant tractar el tema ja que més aviat que tard m’hauré d’enforntar a ella.
Crec que ser un bon professional en qualsevol feina comporta un alt grau d’implicació personal i lògicament els metges no ho som menys i, potser per el fet de tractar de la salut i de la vida de les persones ens sentim diferents i , és llavors que apel·lem al alt grau de vocació que hem necessitat per desenvolupar-la. Poder sí que ha estat així però crec que no es exclusiu de la clase médica i que en el moment de entreveure el final d’allò que ha ocupat la major part de la nostra vida creiem que no podrem deixar mai de ser allò que hem estat.
Soc cirurgià i des de l’any 1974 he viscut més hores a la llum de la làmpada d’un quiròfan que a casa. He gaudit molt i també he patit i fins i tot he plorat calladament. Es encara el meu mon i en ell em sento segur i així intento reflectir-ho a tots aquells professionals que col·laboren amb mi i sobretot transmetre aquesta seguretat al pacient que ha confiat el seu problema de salut al meu criteri i a la meva habilitat.
Recordo un ginecòleg amic que quan parlava de la jubilació feia referencia a l’arribada del “jubilo” i personalment m’agradaria que fos així. Ho hem donat quasi tot per la professió sacrificant atencions familiars, hobbies, part de la nostra salut i d’altres aficions. Hem omplert la maleta de la vida de vivències i records però encara hi caben moltes altres coses que ja les has de tenir mig fetes i mirades i poder-les compartir amb aquells que fins ara tan sols han compartit de manera parcial la nostra companyia. Parella, fills, nets, amics…
Crec que professionalment ja he fet tot el que volia fer i també ha arribat el moment de dir prou a una activitat que requereix a més a més d’un bon pols, incorporar noves tècniques que obliguen a un aprenentatge que ningú ha de pagar. Quasi tots coneixem de metges que per voler continuar fent de metges han patit o han fet patir mes del compte.
Es per tot això que jo m’estic preparant amb il·lusió per la jubilació. Em diverteixo veient com els mes joves del equip fan allò que jo voldria fer, m’admira veure com operen millor que jo i m’agrada pensar que si en sóc client d’ells, estaré en les millors mans.
La “jubilació” es una nova fase de la nostra vida i cal viure-la plenament.
Dr. Joan Torralba