sanitat low cost

La Sanitat “Low cost”

La Sanitat espanyola és molt curiosa. És de les millors del món com així no paren de dir els nostres polítics i responsables de la salut. Jo en formo part i puc dir que realment no és cap bestiesa afirmar-ho. Podria ser millor, segur que sí,  però si mirem el nostre entorn constatarem que pel que fa a salut en gaudim força i, pel que fa a resultats que obtenim els que ens dediquem a curar,  tampoc ens en podem avergonyir, però…

Hi ha moltes coses a dir i sobretot en allò que representa l’esforç que cal fer per aconseguir aquests resultats tot i la precarietat laboral, la baixa remuneració i la poca valoració que es fa de tot allò que no és “oficial i públic” per dir-ho d’alguna manera. És a dir, de tot allò que porta l’etiqueta de “privat”.

Avui mateix llegia un article en que es denuncia que l’estat espanyol manté una normativa que incompleix la normativa europea en referència als contractes temporals i, en aquest article,  es parla clarament de l’envelliment dels nostres sanitaris i de les suplències que es necessiten i que donen lloc a un alt percentatge de contractes temporals, més d’un 25%, i que es mantenen més enllà del que és permès. Haurien de gaudir de contracte definitiu o si pleguen,  rebre les indemnitzacions com qualsevol altre treballador. Però se’ls fa un nou contracte temporal i vés tirant!

El TJUE señala en su sentencia que los Estados deben disponer de mecanismos que controlen la temporalidad, justificando la causa por la que se realiza un contrato temporal, su duración máxima y el tope de renovaciones. Para que un empleo sea temporal, tiene que existir causa suficiente que lo justifique. Si no es así, el contrato no debería ser temporal, el empleado debería formar parte de la plantilla estructural y, en caso de ser despedido, debería ser indemnizado de igual forma que aquel que tiene un puesto fijo.

Aquesta és un prova més de la salut del nostre Pla Nacional de Salut. Però no fa gaire es parlava de la generositat de l’Estat oferint als seus funcionaris, militars i d’altres col·lectius “gaudir de la medicina privada” i així poden passar a estar coberts per una pòlissa de MUFACE. És a dir, podran gaudir de la meravellosa medicina privada, criticada i ignorada quan convé. Què en treu l’Estat? Doncs un gran estalvi. Els costa menys que si tots aquests funcionaris públics reomplen uns serveis públics més cars, insuficients, mal gestionats, que cada cop presenten unes llistes d’espera més llargues i que, a vegades, no els importa privatitzar gestions o procediments vés a saber a canvi de què. Jutgen i critiquen ells mateixos. El guany per la companyia asseguradora que concerta MUFACE, els centres concertats i els metges que cobren per l’acte mèdic us poden dir el guany que en treuen. No amortitzen ni la inversió feta. Sort que es compensa en volum i revisen les prestacions. No és que es faci pitjor però sí que la mitjana d’edat dels metges que cobreixen aquesta mútua no és la mateixa i el temps que si dedica tampoc pot ser el mateix. Qualsevol professional que factura quelcom, fins i tot els serveis de neteja, facturen més i no els cal cap estudi ni cap inversió en despatx, llibres, material d’exploració, procediments terapèutics, etc.

Ah! I no t’equivoquis, doncs sortiràs als diaris i et demanaran una indemnització milionària. A més a més, et diuen que la nostra feina és vocacional. Però si fins i tot l’Església necessita diners!

Doncs bé, arribem al fons de la qüestió. Ara, les grans companyies asseguradores ofereixen a grans col·lectius com poden ser grans empreses, una pòlissa encara més barata que la que paga l’Estat per MUFACE: quasi un 25% més barates. Crec que per poc més de 500 € anuals, tens la salut coberta.  La societat cada cop té gent més gran i que fan més ús de la sanitat i de tractaments més costosos. Com s’explica que ofereixin pòlisses més barates? A canvi de què? Doncs de no autoritzar prestacions, de pagar poc als metges, de pagar misèries per proves diagnòstiques, i tot plegat fa que sigui més difícil la renovació i actualització dels serveis donats. Qui ho paga? Tots,  però en últim cas, el malalt.

Joan Torralba

Contingut elaborat per l'equip mèdic de Quirúrgica

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *