Fa uns dies vaig llegir un article en “El Periódico” signat per Toni Sust que feia referència a les conclusions d’un estudi de l’Agencia de Salut Pública segons el qual la esperança de vida era fins a onze vegades menor a la “Barcelona Pobre” que a la “Barcelona Rica”.
Em va sobtar tal diferència en un país a on freqüentment presumim de gaudir d’un bon estat del benestar basat en una Sanitat Pública i Privada d’alt nivell, i vaig decidir anar a llegir l’estudi en qüestió.
L’estudi recull dades de sis indicadors de Salut i sis indicadors del nivell socioeconòmic. Probablement si els indicadors escollits fossin uns altres relacionats amb l’atenció urgent o el tractament de malalties greus les diferències serien més petites i vull ser optimista i pensar que realment seria així, però en qualsevol cas, dóna de pensar que existeixi tal diferència entre barris i que en el fons ens està dient que tenim dos problemes bàsics: Educació i Recursos econòmics.
En algun punt, l’estudi afirma que les persones sense estudis tenen una esperança de vida quatre anys inferior a la mitjana el qual confirma que el Departament de Cultura i tota la societat han de fer un esforç suplementari per tal de difondre almenys aquelles mesures que modifiquin hàbits de vida insans, pràctiques preventives com poden ser les vacunes o les revisions mamàries encara que algú es manifesti en contra i promoure el respecte al cos en totes les activitats diàries (prevenció de riscos laborals). Cal fer-ho bé tan a la Sanitat Pública com a la Privada i tampoc fer més del que està demostrat que cal doncs això seria malbaratar els diners siguin de qui siguin i dic això perquè freqüentment llegim mesures preses o inversions realitzades amb un rerefons polític remarcable i sense utilitat manifesta.
També és cert que la gent de barris benestants son els que habitualment poden dedicar recursos propis per tal d’assegurar-se una millor atenció mèdica i no ho dic tan en quant el metge sigui millor o et demani més controls analítics, radiològics o facin més revisions periòdiques que les necessàries. Normalment son ells qui contracten assegurances privades o que paguen el que en termes econòmics es diu com out of pocket, és a dir, directament de la butxaca i ho fan per tal de poder escollir metge, centre o promptitud en la recepció d’un servei. El cas es que també sembla ser que estan més sensibilitzats en la cultura sanitària. També és cert que quan els rics pateixen una patologia greu miren cap el sector públic cercant solucions i tocant tots els botons que calgui.
Benvinguts siguin els estudis que com aquest reflecteixen mancances importants i que a tots aquells que tenim a la mà fer quelcom per reduir diferències, treballem perquè això sigui així.
Joan Torralba