María Ángeles de Pablos, pacient d’ incontinència: “Per mi patir incontinència volia dir no tenir una vida tranquil·la”

Em dic María Ángeles de Pablos Molina, tinc 63 anys i estic jubilada. 

  • ¿Quan te n’adones que pateixes d’incontinència? 

Me n’adono als pocs dies de tenir la meva filla, ara fa 39 anys. Fa ja molt! 

  • En quin moment demanes ajuda, a on et dirigeixes? Quant de temps passa des que decideixes anar a un professional? 

Doncs em vaig dirigir directament al meu metge de capçalera i li vaig dir el que m’estava passant des que havia nascut la meva filla, que tenia incontinència fecal. Em van dir que això podia ser normal, que tot en mi estava fora de lloc i que amb el temps em passaria. Però quan els vaig dir que anava unes 5 vegades el dia al bany ja em van enviar al digestòleg i em va receptar unes pastilles perquè no hi fos tantes vegades. 

  • I amb això vas millorar?

Bé, vaig deixar d’anar al bany tantes vegades però se m’escapava igual… Em van fer més proves i van decidir operar-me, però no va funcionar. A la fi em van fer una ecografia anal i van veure que hi havia un tall a l’esfínter i m’ho havien danyat. I em vaig preguntar … ¿I ara què? Em van tornar a operar però em van fer altres danys. Em van deixar pitjor del que estava. 

  • A la fi et vas dirigir a Quirúrgica? 

Sí, no veia una altra solució. 

  • Quin tractament t’han donat? 

A Quirúrgica em van operar i em van posar un neuroestimulador d’Arrels Sacra. Ara estic molt millor. Puc fer un gran passeig sense patir en haver de buscar un bany moltes vegades a el dia. 

  • Què va suposar per a tu patir incontinència? Com et va limitar la vida? 

Per a mi patir incontinència volia dir no tenir una vida tranquil·la. Sempre que volia sortir havia d’anar amb tovalloletes, recanvis de roba… Jo treballava en un hospital de nit i sentia que se m’escapava i pensava “mare meva, mare meva, que no em surti dels pantalons!”. I així cada dia. I tot això sense que ningú del meu entorn ho sabés. 

  • ¿No l’hi vas explicar a ningú? 

A ningú. Fa 3 anys ho vaig començar a dir però a poca gent. 

  • Què li diries a una persona que està vivint una incontinència però se sent perdut i només? 

Jo els hi diria que no s’ho pensessin i anessin a un bon metge d’entrada, que els fessin proves perquè trobessin ràpidament la solució. 

  • Creus que segueix sent un tema tabú en la societat, la incontinència? 

Per a mi ja no ho és. Tinc 63 anys i a certa edat ja t’és igual. Suposo que a la gent jove sí que pot ser un tema tabú.

Contingut elaborat per l'equip mèdic de Quirúrgica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *