La Dra. Raquel Sáez Redín, especialista en cirurgia de l’aparell digestiu i especialitzada en pàncrees, ens parla sobre el càncer de pàncrees i insisteix en la necessitat de “ser positius, ja que cada vegada hi ha més recerca en matèria de càncer de pàncrees i el diagnòstic és més precoç i el tractament més eficaç”.
Un increment en l’estudi del càncer de pàncrees està permetent prevenir-lo, diagnosticar-lo abans i millorar el tractament obtenint millors resultats.
Malgrat ser un dels càncers amb pitjor pronòstic, es cura en moltes ocasions gràcies a l’avanç en els tractaments.
El càncer de pàncrees és un dels que té pitjor pronòstic. “Encara que és el setè en incidència, és el tercer en mortalitat”, afirma la doctora Raquel Sáez, especialista en cirurgia de l’aparell digestiu de Quirúrgica Cirurgians Associats. Per tant, el seu diagnòstic resulta especialment complicat d’assimilar per a la majoria de pacients i els seus familiars. “És cert que els pacients solen acudir més tranquils a la cirurgia de tumors com el de còlon o mama, perquè les seves taxes de curació són elevades gràcies al diagnòstic precoç”, assenyala la doctora Sáez.
No obstant això, Sáez insisteix que és fonamental un canvi de mentalitat a l’hora d’afrontar el diagnòstic d’un càncer de pàncrees, ja que, “encara que lamentablement només el 20% es diagnostica tan precoçment com per a indicar-se la cirurgia com a primera opció terapèutica, uns altres poden reduir-se gràcies a tractaments com la quimioteràpia i la radioteràpia per a ser extirpats més tard. Per a Sáez, és important “deixar de pensar en el càncer de pàncrees com una malaltia incurable”, ja que en l’actualitat existeixen diferents tractaments que es troben en fase d’assaig i que s’espera que contribueixin a millorar les taxes d’èxit.
D’una banda està la radiofreqüència, un tractament pioner “que consisteix a reduir el tumor, per explicar-lo de forma senzilla, cremant-lo”, una tècnica especialment interessant quan no es pot extirpar inicialment per diversos motius, ja sigui la seva grandària o la seva proximitat als vasos sanguinis. En el cas del tractament d’immunoteràpia amb cèl·lules T, que es troba “en fase d’assaig molt avançat” en diversos tipus de tumors, entre ells el de pàncrees, es tracta de “reprogramar genèticament les pròpies cèl·lules immunitàries (limfòcits T) dels pacients per a trobar i atacar les cèl·lules canceroses en tot el cos, és a dir, transformar les cèl·lules perquè actuïn directament sobre el tumor”.
En aquest sentit, per a la doctora, el millor tractament per al càncer de pàncrees és sempre “la cirurgia combinada, si és necessari, amb altres tractaments, des de la quimioteràpia a la radioteràpia”. Sáez destaca que els avanços en els tractaments de quimioteràpia han estat notables en els últims anys, de manera que en l’actualitat són molt menys agressius.
“Gràcies a la recerca, els tractaments tenen menys efectes secundaris, la qual cosa significa que mataran menys cèl·lules benignes i atacaran directament a les malignes. A més, cada vegada hi ha més fàrmacs per a millorar els efectes secundaris derivats de la quimioteràpia o radioteràpia”.
“La raó per la qual el càncer de pàncrees té un pitjor pronòstic és perquè és difícil de diagnosticar de forma precoç”, afirma la doctora, i en gran part de casos es detecta ja quan el seu estat és avançat. Existeixen, no obstant això, una sèrie de senyals que podrien indicar la presència de cèl·lules tumorals en el pàncrees, que poden trobar-se al cap o en el cos d’aquest òrgan. “Els tumors situats al cap del pàncrees sí que solen donar simptomatologia precoç, que pot ser des de la icterícia (posar-se groc), a les deposicions claretes (acolia) o l’orina fosca (coluria) i generalment sense dolor, mentre que els del cos solen donar dolor d’esquena i estómac”. Malgrat que aquests símptomes no són sempre indicis de la presència d’un tumor en el pàncrees, la doctora recomana acudir al metge en el cas d’experimentar-los.
En aquest sentit, a diferència d’altres tumors que sí que permeten un diagnòstic precoç a través de diverses proves i per tant tenen molt millor pronòstic, el de pàncrees és més difícil de diagnosticar. “Existeix un marcador tumoral, el CA 19-9, que s’extreu a través d’una anàlisi de sang i és bastant fiable no només per a la detecció d’aquest tipus de tumors, sinó per al seu seguiment, i que és recomanable en el cas de pacients amb antecedents familiars o amb algunes malalties hereditàries que predisposarien a patir la malaltia en el futur”.
Sáez alerta, no obstant això, que “el CA 19-9 pot sortir elevat per procés inflamatori i no només per tumor, mentre que de la mateixa manera la negativitat no exclou la presència d’un tumor”. Si hi ha un context de risc familiar, la doctora recomana un seguiment mèdic més estricte probablement amb anàlisi de sang i proves radiològiques.
Malgrat que Sáez és conscient de l’impacte emocional que suposa el diagnòstic d’un càncer de pàncrees en els pacients, assenyala que en línies generals acudeixen a quiròfan “amb més por del que deurien” i insisteix en la necessitat de “ser positius, ja que cada vegada hi ha més recerca en matèria de càncer de pàncrees i el diagnòstic és més precoç i el tractament més eficaç”. Precisament perquè ha estat un dels tumors amb menor incidència, s’ha estudiat menys però això està canviant molt. “La gent pensa que cap càncer de pàncrees es cura, i no és cert: alguns sí que es curen. Si al pacient se li recomana cirurgia i el tumor té possibilitat de ser extirpat, sempre té molt millor pronòstic”, conclou la doctora Sáez.