Un tanc contra les adversitats

He publicat aquest article en una columna de La Vanguardia i vull compartir-lo també amb vosaltres:

Consulta el document original de La Vanguardia

Corria el 2001 quan en urgències vaig visitar a una pacient de 51 anys que tenia una oclusió intestinal. Abans d’operar-la d’urgència, no sabíem amb certesa la causa de l’oclusió. Parlem i record perfectament el que em va dir:

-Sobretot, no vull que m’enganyi.

Tenia un càncer de còlon amb metàstasi. Vam poder extirpar-ho. El pronòstic en aquests casos és molt dolent. I tal com em va demanar, així li ho vaig dir. Però si el primer dia em va sorprendre, el que em va dir llavors va anar encara més inoblidable:

-Doctor, jo ara no em puc morir.

Em va contar que tenia dos fills, s’acabava de divorciar i un negoci en marxa. Morir-se era un luxe que no es podia permetre. I la seva força de voluntat em va semblar admirable.

Va seguir tractament amb quimioteràpia, però en 2003, detectem un segon càncer de còlon. Vam tornar a operar i dos anys més tard, vam haver de fer una resecció parcial de pulmó per una metàstasi pulmonar.

Semblava increïble, però ella mai va perdre la seva determinació. No volia morir-se. Encara li quedaven moltes coses per fer. En 2006 va arribar el que semblava el cop definitiu: una nova metàstasi en el fetge. Qualsevol persona s’hauria esfondrat. Ho extirpem una altra vegada, repetim el procés i, cinc anys després, l’oncòleg li va donar l’alta.

Avui dia, està bé.

Per la meva experiència, sé que si es té una actitud positiva, hi ha majors possibilitats de recuperació. Record que quan vaig començar a estudiar medicina dubtava entre la psicologia-psiquiatria o la cirurgia i em vaig decidir per aquesta última. Però tinc clar que no opero un tumor, un còlon o una vesícula, opero a una persona que té un cos i una ment, amb el seu caràcter i emocions. Si bé voler recuperar-se no és sinònim de fer-ho, si no es lluita per això, segur que no s’aconsegueix. L’equip que formen el pacient i el mèdic lluita per aconseguir un objectiu, tots dos han de col·laborar i la confiança mútua és primordial.

Per això, cada vegada que veig a Núria, el meu pacient, li pregunto:

-Com està el meu tanc?

Li va dir així per la seva resistència i capacitat de lluita. Encara li queden moltes coses per fer, i la seva millor arma és l’optimisme.

Dr. José  Raventós

Contingut elaborat per l'equip mèdic de Quirúrgica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *