Ha tingut lloc el IV Fòrum de Quirúrgica i ara toca fer una anàlisi de com ha anat i de valorar la seva idoneïtat.
Quan el vàrem dissenyar, ho férem amb la voluntat de seguir fidels als criteris que ens vàrem marcar en el primer Fòrum i que eren els de tractar temes que fossin d’interès per a tots els metges que ens dediquem, total o parcialment, a la privada. Bàsicament, temes d’estructura o de gestió. Posteriorment hem vist que també era d’interès per als directors mèdics i alguns gerents de centres mèdics i d’asseguradores, el que ens va indicar que en el món de la medicina privada es necessitava una trobada, un “Meeting point” on tractar aquests temes més enllà de les reivindicacions o reclamacions d’uns i altres. Tot això, amb el convenciment que el futur d’aquesta medicina passa perquè totes les parts implicades participin d’un projecte comú beneficiós per a tots.
Dit això, crec que els dos temes que escollirem aquest cop era necessari tractar-los. Era el seu moment per molts motius i darrerament apareixien amb freqüència en diaris, revistes especialitzades i a les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació. I ho eren perquè del seu tractament en depèn en gran part el futur dels nostres equips o societats.
Hi ha mancança de metges i metgesses tant a la pública, com és palès en les manifestacions reivindicatives d’aquests dies, com també a la medicina privada. Les raons són ben conegudes per quasi tots i no serem reiteratius, però sí que hem volgut tractar una qüestió que directa i indirectament es posa de manifest ara i se’n demana la seva millora. Parlem de la impossibilitat de dedicar hores a la vida familiar o a altres activitats socials o esportives, o simplement a no fer res i descansar. Això és, cada cop més sovint, motiu de denúncia i de sol·licitar la conciliació amb l’activitat professional. Els qui ja som grans hem viscut una època en què els objectius professionals els anteposàvem a la resta de coses i, o bé teníem qui cobria les nostres absències, o es feia evident la seva mancança.
Amb la feminització de la medicina, i també amb una filosofia diferent, que ara és coneguda com a pròpia dels “Millennials”, s’ha agreujat aquest aspecte i es fa necessari tractar-ho. Si es posa sobre la taula, probablement es trobin algunes solucions.
Aquest ha estat el tema de la primera taula, que ha estat molt bé encara que ha notat la falta d’alguns tertulians que en principi pensàvem que també podien aportar molt a la discussió. Ha faltat temps i el tema dóna tant de si que mereixeria un Fòrum per ell sol.
La segona taula jo diria que era obligada. Qui no parla de “transformació digital”! És evident que la revolució tecnològica que estem vivint és quelcom més que la digitalització, però aquesta expressió vol englobar aquest nou món que de manera molt ràpida ens està canviant la nostra manera de relacionar-nos, de com utilitzem els nous recursos energètics i informàtics, i de com utilitzem eficaçment tot allò que les dades tractades per potents “computers” ens donen.
La taula reunia a uns tertulians excepcionals, i particularment em sento molt orgullós i feliç d’haver aconseguit que tots ells participessin en el nostre Fòrum. No en diré res més. Els que hi assistíreu, val la pena que ho recupereu. Els que no vàreu poder ser-hi, escolteu-ho. No en diré res més.
Vull fer referència al format utilitzat i a la seu escollida. Preteníem ser innovadors, rupturistes: buscàvem una manera diferent de desenvolupar els temes. A mi personalment no m’ha desagradat el fet que un dels tertulians ens fes una posada al dia del tema i així entrar posteriorment a una conversa de cafè. És millorable, però amb qui he parlat és majoritària la valoració positiva. Com en tota “tertúlia” sempre hi ha qui parla més i qui diu més coses amb poques paraules. Forma part de la mateixa i també va ser bo que alguns dels assistents diguessin la seva.
La “seu” crec que ha sigut un encert. Aquesta sala era desconeguda per a molts i a mi em va enamorar tan bon punt la vaig conèixer. Ajuda a la parla tranquil·la i permet col·locar la taula dels tertulians al bell mig de tothom. El Palau sempre és una aposta segura, i ho és més per les facilitats trobades, per això el meu agraïment a tots ells i elles.
Quan ho preparàvem vaig comentar que buscaria algun director vinculat al Palau per fer la cloenda, i a la pregunta de per a quina raó, vaig dir (com aquell que no diu la cosa) que seria fantàstic que al final ens fes cantar, donat que estàvem a la Sala d’Assaig dels cors del Palau. Va ser fantàstic! Com també ho va ser el que ens va dir a la cloenda. Moltes gràcies Xavier.
Tampoc vull oblidar aquí el meu agraïment a tothom de Quirúrgica, que han fet possible el Fòrum. I molt especialment a la més jove de tots: la Laia va canviar el telèfon per la guitarra i amb una veu meravellosa ens va donar una sorprenent benvinguda.
Bé. Tot això ha estat en quatre ratlles el IV Fòrum. Per mi ha estat una gran satisfacció responsabilitzar-me dels mateixos des de el seu inici. Penso que la seva continuïtat es més necessària que mai i animo als més joves a fer-ho possible.
Una abraçada a tots.
Joan Torralba